PEARL JAM
La veritat és que no m’he sentit atret per la música de Pearl Jam. Tot i ser amic de dues de les fans més reconegudes del grup, que he conviscut amb la seva música en molts dels moments més especials que hom recorda en la seva vida... No, jo no era de Pearl Jam. Era de Nirvana, de Soundgarden ( cosins germans de Pearl Jam ). Sí que recordo amb especial admiració “Spin the black circle”, “Daughter”, “Jeremy”, “Black” i “Alive”. Però res més.... Fins fa tres anys. La decepció de veure en el cul de sac on el Metal es troba actualment em va fer escoltar coses no habituals en mi. I un bon dia, repassant els compactes de casa em vaig retrobar amb Ten. Excepcional, fresc, enèrgic, diferent... I com a cantant, evidentment, estorat per la veu d’un Eddie Vedder excels. I així vaig començar a endinsar-me en el complex món de la melmelada de perla.
La primera consideració que em va venir al cap va ser la de renunciar a tots els tòpics sobre la banda i els recurrents inputs sobre en Vedder que tenia emmagatzemats a la meva ment. Tant de talent no es pot ignorar per la burda opinió dels professionals de la opinió, de la desinformació, de la enveja.
La segona consideració va ser: això no és Grunge. És Rock and Roll, fet a Seattle en l’època de la moguda Grunge, però Rock and Roll. Perquè vaig arribar a aquesta conclusió? Doncs molt senzill... Referents de la banda: Neil Young, MC5, The Who, The Doors, Social Distortion... I ara comparem amb els referents del Grunge. El so que caracteritza el Grunge no s’assembla en res a el so ofert en la columna vertebral de la banda, el triumvirat: Ten, Vs i Vitalogy.
I la tercera consideració: aquests paios han fet el que han volgut, quan han volgut i on han volgut. És a dir, van voler apartar-se de les grans masses, de les grans companyies, dels grans negocis, i van seguir fent la música que sentien en tot moment. I per mi aquest fet és el cabdal per sentir-me atret per aquest gran grup.
11 discs en 25 anys de trajectòria, si considerem Lost Dogs com a disc. Gairebé 25 discs en directe, un recopilatori i un documental de dues hores. Això és deixar petjada, continuïtat, ganes de tocar. Sempre compromesos amb la seva realitat social i per extensió, amb la nostra. Els seus directes, normalment, són d’unes tres hores. I com a curiositat, el setlist el preparen just abans de pujar a escenari tot veient com ha anat el dia, notícies, sensacions, contacte amb el públic. Com a tall d’exemple, quan Bush va ordenar la invasió d’Iraq, Pearl Jam tocava aquella mateixa nit a Itàlia, doncs van decidir fer tot el concert amb cançons que tenien temàtica Stop the War.
Aquests són els ingredients, al meu parer, que em van fer sentir atret per aquests individus mig hippies, mig punks, mig heavys, mig rockers però encerclats en un tot de sentiment. Perquè si hi ha una cosa que desprèn la música de Pearl Jam és sentiment. La veu et transporta cap a terrenys realment desconeguts, aquesta barreja de ràbia i melancolia et pot atrapar entre “Yellow Ledbetter” i “Do the Evolution”, entre “Last Kiss” i “Big Wave”. El so característic d’un grup de Rock portat cap a terrenys on el blues, folk, funk, punk, i tot el que en McCready/Gossard/Ament vulguin es barregen i s’entrellacen amb la veu d’en Vedder. Com a tall d’exemple “Inside Job”.
Puc atrevir-me a dir que estem davant d’un dels últims grans grups de Rock de l’escena actual, per trajectòria, per dedicació, perquè no ha mort cap dels components originals i perquè 25 anys després continuen fent discs i gires. Però també m’atreviré a dir que estem davant d’uns dels grups amb més qualitat de l’escena actual. Els/les bocamolls que parlen com a gurus de les més fines essències musicals, us diran que realment valen tres discs d’ells i prou. Del triumvirat del qual parlava abans ( Ten, Vs, Vitalogy ). Clar.... Que fàcil! I oblidem dotzenes de grans cançons, de lletres, de poemes, de sentiments... És evident que no tots els discs posteriors a Vitalogy (1994) són excel·lents, però tampoc totes les cançons d’aquests tres discs són digeribles. El canvi, molesta. Les circumstàncies, molesten. Perdre’s “Wishlist” , “I am mine”, “Just breath”, “Mind your manners” és perdre’s el més important: la música.
Perquè parlem d’això, de música. De la millor veu que hem pogut veure a sobre d’un escenari, dels seus registres, les seves melodies impossibles que et fan cantar una i una altra vegada la mateixa cançó. Del seu sentiment. Deixeu-vos de tonteries, i un dia quan vulgueu, quan el silenci us atrapi i els records us engoleixin escolteu “Come Back”. Quan la vida us deixi a la cuneta, escolteu “Unthought Unknown”. Quan conduïu el vostre cotxe i feu un trajecte llarg escolteu “Small town...” I després si us han agradat, conegueu més. Conegueu com no podien sortir de casa sense ser envestits per una multitud de fans, com van ser denunciats per la seva companyia que els va deixar sense staff per fer la gira que tenien preparada, com en Vedder es va disfressar de mosca i caminava pels carrers de Seattle sense que ningú fes cas però quan es treia la màscara no podia ni avançar dos metres, com van morir els espectadors del Roskilde Festival en un concert seu... De les seves circumstàncies, de com això ha influenciat en la seva música.
Per acabar us deixo uns enllaços de Youtube. Salut, beers, Rock i revolució!
-------------------------------------------------------------------------
VIKK 666
Comentarios
Publicar un comentario