TRASH-METAL: RENOVAR-SE O MORIR

TRASH METAL, RENOVAR-SE O MORIR.

Metallica, Slayer, Megadeth i Anthrax. Quatre dels ( suposats ) referents dins l'escena del Trash Metal, sobretot a finals dels 80 i principis dels 90. Qui no hagués volgut anar a veure un concert que reunís als quatre grups ? Qui no voldria una gira amb els quatre grups junts ? A mi m'hauria agradat veure aquest concert cap al 1992. Però, no al 2011.

Ens hem de remuntar cap a finals dels 70, la anomenada New Wave of Brititsh Heavy Metal surt de cop i volta a l'aparador. El seu èxit és rotund, bandes com Iron Maiden fan embogir un jovent àvid de nous sons. Cal portat el R'n'R de Chuck Berry i companyia cap a terrenys desconeguts, i allunyar-lo de l'stablishment comercial. Però al mateix temps ( i amb el pas del anys ), també són engolits per la indústria.

Amb l'aparició quasi al mateix temps del Punk, aquella fornada de grans grups de Heavy Metal sembla que perden contacte amb les seves bases ( joves de classe baixa, farts d'un món dividit pel capitalisme/comunisme, amb greus problemes socials ) i amb l'aparició del Glam, encara es fa més evident que mai. Les lletres properes i les cançons fàcils d'entendre, fan del Punk el gran referent del moment.

Es just cap a principis dels 80, quan podem parlar ja de l'aparició del Trash Metal. Judas Priest, Motörhead, Venom i Overkill comencen a introduir petits canvis dins del Heavy Metal: tocar més ràpid, noves afinacions, distorsió al baix ( tocat amb púa ), doble bombo, veus trencades i la incorporació de l'esperit inconformista/anarquista del Punk. Així, al 1981, apareix la primera demo considerada Trash Metal, es tracta de Red Skies de Metal Church. I al 1984 Overkill amb Feel the fire i Slayer amb Haunting the chapel conformen les bases del Trash Metal. No entraré a valorar tres dels pilars fonamentals del Trash com són Kill'em all, Ride the lighting i Master of Puppets ( Metallica ), ja que són de nova aparició en aquell moment i per tant, són més valorats aquells grups que ja portaven una experimentació contrastada. Encara que cal recordar, que la zona amb més influència Trasher és la Bay Area de San Francisco.

Ens trobem cap a meitat dels 80, i l'èxit ( relatiu ) del Trash sembla que no té aturador... Però no és així, i amb la sortida al mercat de Rust in Peace ( 1990 ) dels Megadeth es tanca el cicle del anomenat Trash Metal Old School. Una dècada dedicada a expremer al màxim els límits instrumentals del Heavy Metal basant-se sempre en ell mateix, per tant, consumint-se poc a poc.

Cal sortir d'aquest cercle “cretí”, començar de nou a experimentar i evolucionar. Bestial Devastation dels Sepultura, i Seven Churches dels Possessed obren nous camins, de fet sense el Trash és impossible imaginar com haurien aparegut d'altres estils com el Death o el Black Metal.

A principis del segle 21 sembla que el Trash torna a agafar protagonisme dins l'escena amb bandes joves com Angelus Apatrida i Machine Head que agafen el testimoni del seus predecessors incorporant estil propi...

Però ens trobem just en el punt d'inflexió on es tornen a reproduir vells errors. Aquells grups que semblaven apartats de l'escena, ja que la seva feina com a impulsors del moviment ja havia acabat, tornen. Tornen a ocupar escenaris amb velles fòrmules, aprofitant la tirada del seu nom, sense aportar res de nou al moviment, arrossegats per un extrany costum que tenim tots els devoradors de música extrema. Les noves generacions de metalheads se senten més atretes pels antics grups, que pels nous. Sense poder trobar una explicació raonable, el Trash es veu arrossegat per dues corrents que, al mateix temps, dividiran de forma inexorable el moviment : Old School o New School.

Els puristes de l'estil seguiran repetint vells esquemes, temàtiques, actituds, estètiques... Els nous trashers no voldran seguir aquest camí.

De fet, ja cap al 1996 amb l'aparició de l'últim disc ( i dic últim perquè prefereixo no comentar res més d'aquest grup a partir d'aquest àlbum ) de Sepultura anomenat Roots o a la cançó “Bring the noise” d'Anthrax amb Public Enemy ( 1991 ), marquen les línies a seguir dins els renovadors del Trash. Apareix un corrent que intenta barrejar tot allò que sigui possible : Hip-Hop, Hardcore, Punk, Death, Pop.... Mereixeria més comentar les intencions que no pas els resultats. Encara que aquests resultats han comportat nous estils : Crossover, Numetal, Metalcore, RapMetal....

Actualment, després de 30 anys de Trash Metal, la millor conclusió a la que puc arribar és ben senzilla. El Trash ens ha mostrat tot un món nou, musicalment parlant, pels seguidors del Metal. Ens han quedat : els seus riffs de guitarra, la seva vocació social, voler portar la música lluny d'elits i tecnicismes incomprensibles, entendre la bateria com a eix rítmic contundent... Però al mateix temps no ha sabut reaccionar i ha perdut la oportunitat de fer-se un lloc dins la música extrema. S'ha traicionat a ell mateix convertint-se en un reducte “friki” repetint masses vegades que cal ser original dins allò que es considera tradicional, o, experimentant cap a sons i músiques que ens porten a res. Només el Heavy Metal pot continuar sent Heavy Metal, el Trash per definició no pot seguir en els mateixos paràmetres del anys 80 o 90.

Cal remarcar que no ho hem perdut tot. S'obre un horitzó d'esperança amb grups com : Hatesphere, Lamb of God, Chimaira, Walls of Jericho, Gojira, Meshuggah... Es ben cert que no són purament Trash, però si que puc assegurar que representen una part d'aquell estil que em va canviar la vida cap a 1992. Un estil de música i de vida que ha d'entendre que cal renovar-se o veure com poc a poc morirà amb la desaparició dels seus fundadors. Al mateix temps ha de trobar l'equilibri entre experiment i resultat.

Firma : Vikelr666